Noves certeses sobre Sergi Pàmies
No tots els lectors de principis de la dècada dels noranta —Manel Ollé sí— vam ser prou audaços per entendre i avaluar amb justesa i prudència les tres novel·les que Sergi Pàmies (París, 1960) va publicar després d’haver debutat el 1986 amb un llibre de contes, T’hauria de caure la cara de vergonya —seguit d’immediat per un altre recull, Infecció—, i que d’una manera massa rutinària o mandrosa es van voler vincular amb la literatura que aleshores estava fent Quim Monzó. De La primera pedra (1990) hi va haver qui acabava la ressenya afirmant que era una novel·la per aplaudir amb una sola mà; un altre ressenyador bastant desinformat considerava que la prosa de L’instint (1992) era buida i insubstancial, un amuntegament d’imatges i enumeracions insulses, escrita amb el to lacònic dels apunts; i a Sentimental (1995) no es va trigar gens a adjudicar-li el hàndicap d’estar construïda al voltant d’un argument peregrí, deslligat, gratuït fins a la comicitat involuntària, com si a vegades alguns capítols semblessin traspaperats d’una altra novel·la.
