Josep de Ribera, l’artista de Xàtiva que pintava a l’ombra de Caravaggio
Spagnoletto és una novel·la estranya perquè ens fa l’efecte que Josep Lozano (Alginet, 1948) s’oblida a propòsit que justament n’està escrivint una. Com que, a pesar de tenir “capacitat plena per a pensar, soc d’escàs discurs i poca ortografia (...), a més de la meua minvada llacor, que tinc la mà dreta menga per la parèsia i ja em costa emprar-la amb raonable destresa”, el prolífic pintor Joan Josep Ribera i Cucó (Xàtiva, 1591 – Nàpols, 1631), a la vellesa, xacrós, sumit en el turment de la buidor i vegetant a l’espera de la fi, dicta els seus records a un tal Gioachino Malherba, ara “un home de vida regular, honrada, condigna”, però abans “soldat de peu a Flandes”, “galiot en nau turca”, “captiu als banys de Tunis” i expulsat posteriorment dels hàbits religiosos presos per agrair el seu alliberament a causa de “pecar sovint amb dones”. L’escrivent té el deure de corregir i millorar les paraules que Ribera va pronunciant vesprada rere vesprada i en les quals desgrana —ben lluny de l’aventura, el misteri i la passió— els episodis absolutament trivials de la seva carrera artística, començada seguint l’accentuació dramàtica i la il·luminació feta amb ombres enèrgiques pròpies de Caravaggio.
