Joan Puig i Ferreter: breviari reivindicatiu d’un escriptor lapidat
Proa acaba de reeditar, junts, els dos volums de Camins de França, que és la millor novel·la del millor novel·lista català de la primera meitat del segle XX. Això és opinió personal, esclar, però goso posar-la al frontispici d’aquestes ratlles reivindicatives perquè sé que no estic sol. Incomptable gent de gust i cultura ho ha pensat, o inclús ho ha dit, en graus d’entusiasme diversos, sempre amb un deix de desconfiança. Joan Fuster, que es mirava la literatura catalana —principatina— des de dins i des de fora al mateix temps, ho va deixar escrit i tot. Per donar un altre principi d’autoritat, una mica més pop i bastant més esnob, podem recórrer a Gabriel Ferrater, que classificava l’escriptor entre els “novel·listes socialistes i anarquistes” i en deia: “L’únic d’ells que tenia talent és Joan Puig i Ferreter: desgraciadament la seva incultura era tan fabulosa, que gairebé no permet que el talent es manifesti. Una incultura del més baix nivell, el de les faltes de gramàtica per exemple. Puig és gairebé l’única possibilitat de gran novel·lista que ha apuntat fins ara el país i, encara que es frustrés, no és possible oblidar-la”.
